Trompe
L'œil

La pintura d'Enrique Ciapara recupera allò que no pertany a la pintura i s'articula com un llenguatge que no obeeix cap gramàtica definida. Les paraules que venen a la ment quan observem la seva obra estableixen un vocabulari de contorns i colors on el cercle pot ser l'origen d'una idea, una poma o una estrella.

Les obres reunides en aquesta exposició descriuen un límit entre totes les possibilitats que es poden trobar més enllà del que aconseguim veure — més enllà del paisatge, en la direcció de les línies, com l'escriptura en la foscor.

Ciapara parteix d'una certesa per convertir-la en una mentida. El color és la mesura de totes les coses: el dia és negre, la nit blanca i el cel tan blau com una taronja. Però abans de la pintura, res no està definit. La pintura de Ciapara no representa el que veiem sinó el que podríem arribar a veure — com si les figures i les formes perdessin la seva dimensió i el seu equilibri, i haguéssim de tornar a començar.

Cada obra representa la primera imatge que dóna origen a les altres. En cada tela, els colors, els arbres, les cadires tornen a aparèixer. La pintura forma part de la natura — un element més que completa la realitat. És la primera imatge que tenim de la infància. És la primera imatge de la sensació de velocitat com a atribut del color.

Tot es pot pintar. Tot és a fora, com el paisatge que passa per la finestra quan viatgem en tren — una imatge que no tenim de front sinó de costat i que de sobte, d'una manera misteriosa, es fa visible. Com passa amb els colors de l'arc de Sant Martí que es confonen entre si. Per la pintura sabem que l'arc de Sant Martí no és, per essència, a la pluja ni a l'ull que el veu — tot i que és generat per la pluja, el sol i l'ull.

Veure és una manera de caminar. Recórrer els camins on els records s'ordenen a partir de la semblança — entre una forma i una altra, entre un arbre i la imatge de la seva ombra. En aquesta simultaneïtat, Ciapara confon la part amb el tot i la seva obra, com l'arc de Sant Martí, es projecta com un trompe l'œil:

Així la pedra llançada a l'aigua es fa centre i motiu de nombrosos cercles — i així el so es difon en cercles a través de l'aire — de la mateixa manera un cos col·locat a l'aire lluminós s'expandeix circularment i omple les parts circumdants de les seves infinites imatges, semblant complet en el tot i complet en la menor de les seves parts. (Leonardo da Vinci, Tractat de la pintura, 68 [A. 9b]).